STORYTELLING QUOARTIS: gravetat, aigua i quàntica. Programació 2018-2019


Els múltiples fluxos entre la investigació científica i l’art mai no s’han interromput, tant en la dimensió dels materials com en la de les idees. La celebrada connexió entre ciència i creació del Reineixement mai ha desaparegut, no obstant la creixent especialització de l’investigació. L’interès continuat dels artistes per als nous descobriments i tècniques i la passió artística de molts científics en són la prova. La Fundació Quoartis pretén aprofundir l’exploració d’aquests fluxos bidireccionals i la seva explotació creativa. Els projectes actuals se centren en tres temàtiques: el món quàntic, el fenomen de la gravetat i l’aigua.

 

Quàntica

Des del començament del segle XX, la mecànica quàntica ha modificat radicalment la visió científica de la realitat i ha desencadenat nombrosos curtcircuits amb l’art. En el món quàntic, una partícula es pot trobar en diversos llocs a la vegada; pot creuar una paret; i el famós gat de Shrödinger pot ser viu i mort a la vegada. El comportament íntim de la matèria és tan anòmal que qui diu que té una intuïció clara del funcionament del món quàntic, segurament no l’ha entès, segons va dir el genial físic Richard Feynmann.

No obstant, aquesta disciplina ha demostrat sistemàticament la seva validesa. Des dels xips dels mòbils fins als dispositius de ressonància magnètica, bona part de la tecnologia del segle XX no es podria fabricar sense les conclusions de la mecànica quàntica.

I tanmateix, aquesta disciplina encara xoca amb l’altra gran idea científica del segle XX: la relativitat d’Einstein. També aquesta visió ha posat en qüestió certeses mil·lenàries. El funcionament macroscòpic de l’Univers i dels cossos celestials no s’entén en el marc tradicional d’un espai i d’un temps immutables. Al contrari, aquests es fusionen en un espai-temps que es corba i oscil·la, com ha demostrat la recent observació d’ones gravitacionals.

Les situacions on món macroscòpic i món microscòpic han de conviure a força (per exemple, els forats negres o el Big Bang, on una gran quantitat de matèria es troba confinada en un espai petit) són les que plantegen el major conflicte entre mecànica quàntica i relativitat. Mentre la quàntica explica de forma unificada les tres forces de la naturalesa dominants en el món microscòpic (la força dèbil, la fort i l’electromagnètica), la quarta, que domina en el món macroscòpic (la gravetat), no encaixa amb la quàntica i respon a la relativitat.

Com en el passat l’art va inspirar noves teories, també en el segle XXI podria marcar el camí per al matrimoni aparentment impossible entre quàntica i gravetat. D’aquí ve la segona línia de treball de la fundació, centrada en la gravetat.

Gravetat

L’art pot contribuir a una nova visió de la gravetat abordant preguntes com ara: Com afecta la gravetat a la percepció de la realitat? Com canvia la ment i la creativitat quan la gravetat es redueix al mínim (per exemple en l’espai exterior o en vols en microgravetat)?. Preguntes que són abordades en el nostre projecte The Zero-Gravity Band,  una obra immersiva que serà exhibida per primera vegada al Sónar+D’18.

Més enllà de la curiositat teòrica, aquestes preguntes podrien tenir un impacte cultural real, a mesura que els viatges a l’espai es multipliquin: des dels viatges espacials turístics fins a les missions per explotar els recursos de altres planetes.

En les darreres dècades, l’espai s’ha vist cada vegada menys com a un entorn inhòspit i cada vegada més com a potencialment curull de vida. L’existència d’organismes extremòfils (capaços de viure a la boca d’un volcà o a les profunditats oceàniques, en condicions semblants als de certs llocs del Sistema Solar) o la troballa de milers d’exoplanetes (planetes externs al Sistema Solar, alguns dels quals semblants a la Terra) ha reforçat aquesta visió.

No és casualitat que personatges com el físic Stephen Hawking o l’empresari Elon Musk plantegin seriosament la possibilitat de colonitzar indrets de l’espai exterior. En aquest context, l’efecte de la gravetat en la condició humana seran una qüestió cada vegada més important.

La gravetat no afecta només a la ment humana, sinó també al cos, que està format per un 80% d’aigua. El fet que, en condicions d’ingravidesa, el cos es transformi en una bossa d’aigua flotant és un dels condicionants principals de l’exploració espacial. Aquest és el nexe entre la gravetat i la tercera línia de treball de la fundació: l’aigua.

Aigua

De fet, que els humans estiguem fets bàsicament d’aigua té un abast que va molt més enllà que els viatges a l’espai. La disponibilitat d’aigua i la seva qualitat és consubstancial a la vida. Això ha empès la fundació a centrar la seva atenció en la major reserva d’aigua dolça existent a la Terra, l’Antàrtida.

El 2017, es va estrenar la 1era Biennal de l’Antàrtida, en la qual més de 100 artistes, arquitectes, científics, filòsofs i tecnòlegs van viatjar al continent meridional durant 12 dies. El creador del projecte, Alexander Ponomarev, busca dissenyar una plataforma intercultural i interdisciplinària per dialogar sobre el futur d’aquest fonamental espai compartit entre tota la humanitat. Durant l’expedició, els artistes participants van plasmar instal·lacions, performances, concerts i projeccions en el teló de fons blanc de l’Antàrtida.

L’entorn de l’Antàrtida resumeix moltes de les inquietuds de la fundació. L’aigua en forma de gel que hi trobem és la mateixa que es troba en multitud d’entorns espacials (des de cometes fins a satèl·lits) i en els múltiples estats microscòpics permesos per les lleis quàntiques (el gel pot formar-se amb diverses estructures cristal·lines). Així, en aquest entorn, es tanca el cercle que uneix quàntica, gravetat i aigua.